Benvolguda senyoreta Dolors:
No es pot imaginar el greu que em sap no poder escriure-li la carta, la que li vaig prometre ara fa tres matins i dues nits. Potser ja no em recorda, tan atrafegada com sempre va per encarar-ho tot: la feina a l’hospital, l’endreça de la casa, i la cura sol·lícita de les seves bessones, però, per fer-li memòria, li diré que un servidor és el que dimarts passat, ben de matí, li va despertar aquella curiositat enriolada per la cara de sòmines i el posat arrupit, i reconec ridícul, sota la timidesa. Quan va notar que jo no li perdia l’ull, m’estava complaent amb el verd maragda d’aquell preciós vestit que li queia tan bé i que li deixava al descobert les pigues de l’esquena. Llavors em va convidar a apropar-m’hi per preguntar si jo volia res, i no vaig encertar cap més excusa que haver-la confós amb una altra dona. Ni de lluny el pretext era sincer, però en les meves angúnies no vaig ensopegar amb una contestació més coherent que em salvés del desgavell de la sorpresa. Sé que anava rabent per agafar el comboi que la porta a la feina cada dia, i no em vaig atrevir a declarar-li la meva inclinació cap a vostè, senyoreta Dolors, per no ser inoportú. És ben cert que en el viatge que vam començar junts i que jo, per prudència, vaig allargar més enllà de la seva estació, li hagués pogut confessar el meu anhel, un anhel tan profund que fins i tot he omès a amics i coneguts per por li descobrissin una estimació que no estava segur em fos mai corresposta, però el meu ardor no trobà cap suport en les paraules, que rebotien com bitlles al meu cap, i me’n vaig guardar com d’escaldar-me de deixar-les anar pel temor que li explico dues ratlles abans.
No es pensi pas que em pot la covardia, li puc ben assegurar que en el meu viure he lluitat aferrissadament per arribar a ser l’home que vostè va conèixer aquest dimarts, i que en un temps passat me’n vaig sortir d’un tràngol que em va tenir capcot durant una penosa temporada que ara no tinc prou esma d’explicar-li.
Quan li vaig dir que era escriptor i que la meva obra encara inèdita estava en mans d’una acreditada editorial que en qüestió de setmanes la tindria ja dada i beneïda, vaig mentir. L´única raó que em va portar a demanar-li l’adreça de ca seva, que tan amablement vostè em va confiar, amb el pretext d’enviar-li algun dels meus relats, era la de poder-li expressar, amb calma i per escrit, fins a quin punt desitjo el seu amor des de fa tant de temps que he perdut la noció dels dies i les nits que fa que jo l’espero. I ara sóc incapaç de confegir un sola renglera de paraules per poder mostrar-li el meu repertori de tendresa, la que vostè desferma cada cop que la veig i que la penso, i que és tan certa com l’univers tangible que l’envolta.
De fet, sempre he estat un tanoca per escriure. La meva ineptitud per a les llengües em ve d’origen, atiada més tard per les desavinences dels meus pares que no es posaven d’acord ni en l’idioma. Però el que vull no és parlar-li dels meus avantpassats, en glòria siguin allà on les paraules ben segur no els hi calen, ni tampoc de misèries ni de feines incertes. El que voldria dir-li, si pogués, és fins a quin punt n’estic de vostè, senyoreta Dolors, i com m’agrada mirar-la quan passa davant meu. No sap el goig que em fa la seva veu melosa i la generositat del seu somriure quan li dóna el bon dia a la senyora Anita. Si em permet que l’hi digui, em cau bé aquella dona, sempre tan disposada per a cedir-li el pas quan vostè porta pressa.
No sé ni com va parar esment en que jo l’observava, tan enfeinada que té la seva vida, però ara ja què més dóna. Va aturar-me i jo porto tres dies i dues nits intentant atenir-me a la promesa d’escriure el que no puc, perquè mai, abans d’ara, m’havia encarat amb el paper i la ploma. I em sap greu, senyoreta Dolors, ser tan cap verd (per descomptat, més lleig que el seu vestit) que no puc desembossar els mots que han quedat atrapats en el pòsit de la meva memòria, i oferir-los repòs en aquest foli blanc ja rebregat per les interminables hores que porta entre les mans.
Si us plau, facis el càrrec que és un tema massa vidriós per a mi confessar-li que, en el meu desig d’arribar el més a prop possible dels seus dies, amb la santa paciència que demana l’amor quan vol assegurar-se una feliç cloenda i tenint sempre en compte el món tan diferent que ens envolta a tots dos, vaig voler nassejar en la seva altra vida, la que abans havia compartit amb l’home malcarat i desdenyós que va foragitar-la. Com segur ja ha clissat, feia temps que sabia on vivia, però em calia el seu permís per fer servir la bústia.
Quatre mesos enrere, vaig anar a la casa del poble que vostè va deixar enduent-se les nenes, i tot estava en runes i sense una mala ànima. Els veïns em parlaren de l’home que l’havia ocupat feia un munt de mesades, un pobre eixelebrat que perdé el poc senderi que encara li quedava quan la dona el va abandonar a la seva dissort emportant-se les filles. La desídia havia podrit el baldó fins fer-lo miques, i sense forçar res vaig submergir-me en aquell casalot colgat per les deixalles i les llenques despreses dels envans. Les parets esquerdades gairebé prometien que d’un moment a l’altre s’abatrien per damunt dels meus ossos. Els porticons dels reduïts finestrals s’havien desarrelat de la façana, i l’ombra dels núvols del cel de l’altra banda es clavava amb tota la seva immensitat sobre la meva pell que ja duia gelada del camí per culpa d’aquell fred rigorós anomenat febrer. Pel terra del pis s’estenien papers de totes qualitats i coloraines, i entre ells vaig descobrir les cartes que duien el seu nom, senyoreta Dolors, en el revers. Davant de la troballa, el cor em començà a bategar amb tant d’abús que vaig témer que aquella tremolor destarotés les restes de l’immoble com si fos una ventada impertinent. La lletra amb traç decidit i pendent dolça no podia ser més que seva, senyoreta Dolors, i jo em desfeia per saber quin amor l’havia portada a aquella barraca miserable i què havia passat perquè s’anés. Abans que els meus ulls llisquessin per la cal·ligrafia que em trastornava el pols, vaig voler comprovar la signatura al peu de la missiva. He de deixar-li clar que no estic aviciat a paladejar cartes estranyes. La meva xafarderia mai ha sigut intensa, i només l’he destinada a casos molt concrets i sobretot vitals i transcendents en allò que em pertoca. I vostè, senyoreta Dolors, llavors em pertocava, com em pertoca ara escriure-li una carta que no puc, per més que vulgui, redactar amb dignitat.
Aquelles paraules reclinades sobre un paper ivorenc macat per les consecutives estacions que es filtraven a través de les portes, esquerdes i finestres, em van tornar la calma com me l’havien treta. Per retrobar la pau vaig haver de pujar a aquell poble clavat sobre un turó tan selvàtic i incògnit que cap mapa esmentava i en el que, a tres passes d’un cingle, estava la casa ruïnosa. Calculi, doncs, fins a quin punt m’hi anava encepegar ni que fos amb un bri d’herba que em guarís dels meus mals. I és per això que en veure que el nom de l’home a qui anava destinada la seva galant lletra era també el meu, no ho dubtà ni un moment en fer-la meva.
De sobte se’m vaig comprendre el seu isolament per no tenir-me al seu costat quan em necessitava. Mentre omplia aquell full amb traços ferms i tendres vostè escoltava, senyoreta Dolors, la cançó que havíem ballat junts una nit de Sant Joan, davall les serpentines i els paperets de seda que guarnien el sostre del carrer. Aquella vigília vostè duia un vestit de farbalans de tons maragdes, com les seves sabates, per sota dels genolls. Es va posar a ballar amb mi i així abraçats vam parlar per primera vegada de nosaltres. I de llavors recordo, com si la sentís ara, la seva veu ajupida i emmelada, la que encara l’hi estimo, desafiant la gresca del voltant i les mirades de tot el veïnat. Les galtes se li havien encès amb la barreja de la calor estiuenca i l’escalfor dels meus braços voltejant-li el vestit, i jo era l’home més feliç d’aquest planeta en ple solstici per la sort de tenir aquell caliu tan a prop meu.
Després de descobrir la part del món que vostè havia deixat quatre anys enrera, vaig sortir d’aquell cau amb renovades forces, sabent per fi de cert que mai havia hagut cap més home que jo. La claror que havia començat a clenxinar-se amb algun raig de sol desmemoriat m’enlluernà la vista, la mateixa que feia uns instants s’havia conciliat amb la revetlla atrapada en la penombra d’aquelles parets mortes. Però res ja no podia treure’m aquella imatge seva, senyoreta Dolors, ballant amb mi la tonada que ens havia apropat tots aquells anys.
Vam festejar un any sencer i onze mesos, se’n recorda? I ens vam casar un vint-i-cinc de maig, per Sant Gregori, el mateix nom amb el que els meus pares em van batejar, encara que la darrera síl·laba fos un motiu afegit a la seva discòrdia. L’església es va omplir de gom a gom: la Dolors es casava i tothom volia veure com li esqueia el seu nivi vestit de mussolina brodat amb fil de plata. Els rams de flors collides aquell mateix matí s’escampaven per tot, i els lliris d’aigua encara lluïen frescos darrera nostre quan ens vam fer la fotografia que vaig trobar tolida pel terra de la casa.
Jo havia començat a treballar aquell mateix any com a comptable a una empresa de compra venda d’automòbils. El sou no era gran cosa, però teníem suficient per a tirar endavant la nostra benaurança. El seu cosí Ramon, vidu de poc i delerós per fer-nos el favor que, de passada, el distreia del dol, ens va buscar aquell cau enmig de la carena que veiem des del poble. Jo hagués volgut per a vostè, senyoreta Dolors, un lloc més confortable, però el preu que ens demanaven per poder viure allà ens convenia i no vam dir que no. Ja teníem cobert per a gaudir ben sols del nostre amor primer, i amb aquest pensament ens conformàvem. O més aviat em vaig conformar jo i em volia convèncer-me que vàrem ser tots dos. Vostè, però, em va dir abans i amb il·lusió que podia treballar al dispensari del poble, i jo li vaig demanar que per favor no ho fes. L’olor a antisèptic em feia caure malalt. I li ho vaig demostrar: aquella nit em vaig posar quaranta de febre. O potser, millor dit, s’hi posà la bombeta. Però mai ho va saber. No podia sofrir que la voltés cap altre home per molt metge que fos. No vaig voler entendre que allò era inevitable i que aquell disbarat no tenia sentit.
Però vostè va cedir i la nostra vida, malgrat no viure voltats de grans riqueses, ens anava rodada fins que, en néixer les nenes, afloraren els nostres maldecaps. La casa havia d’esmenar-se pel bé de les petites, els diners no arribaven i l’ascens a l’oficina ens apressava. Vaig aconseguir el lloc, però la punya per acarar la competència de qui també maldava per un seient millor em va agrejar el caràcter. Vostè, senyoreta Dolors, prou que s’escarrassava per suavitzar el mal geni que es nodria a la feina, alhora que atenia les nostres dues filles amb la generositat que li és tan pròpia, però tot va ser debades. La meva incomoditat es desbordava en una discussió rere de l’altre i el seu tarannà sofert i benvolent, senyoreta Dolors, va tocar sostre aquella nit que vaig perdre els estreps per una qualsevol estupidesa, i li clavà un carxot que va deixar-li un ull de vellut per uns quants dies. A l’endemà va venir a la ciutat amb les dues nenes. Aquí va trobar feina a l’hospital amb el seu títol d’infermera del que encara no n’havia tret profit per culpa meva, i va poder tirar endavant lluny dels meus exabruptes i fatigues. Espero que perdoni la meva gosadia, però tot sovint m’atanso allà on té la consulta pel gust de contemplar-la. Per això em va trobar dimarts a primera hora camí de l’hospital, i ara em fa basarda que vostè em tingui en compte l’haver estat tan espieta durant els darrers mesos. Si almenys pogués entendre, senyoreta Dolors, com me l’estimo.
No sap com me’n recordo dels passeigs a la vora del riu que llavors encara duia aigua de pluja, i dels tombs pels camins de la contrada. De tant en tant vostè arrencava a córrer per amagar-se entre els castanyers i les alzines. Jo seguia el seu joc i la buscava, fins que la descobria amb ulls de picardia i arraulida entremig d’aquells arbres. Al cap de pocs moments jo la voltava per omplir-la de petons i mossegades flonges. I d’aquells temps recordo els seus tirabuixons caient-li per l’esquena, i el seu aroma, senyoreta Dolors, i el seu aroma. A les nits d’aquelles passejades li abraçava el somriure i la nuesa, i encara guardo en la memòria el tacte d’una pell que segueix aturada dins la meva. I ara em sap tant de greu no poder dirigir-li ni una trista renglera de gargots que ens puguin retornar aquelles alegries.
No cregui pas que em planyo per passar l’estona. El meu desig d’emprendre el camí de tornada és tan agut i cert que després de tres llums i dues fosques no tinc ni l’ànim de deixar la cadira per anar a retrobar-la. Ja no sé com desdir-me d’aquesta creu amb la que em costa viure, des que em va deixar al poble del turó sol i abatut per no saber-la atendre tal i com mereixia. Mai podré perdonar-me no haver estat per vostè quan les petites, i haver-me trastocat per ximpleries, però ara torno a ser aquí suplicant que perdoni aquella solitud al meu costat.
Senyoreta Dolors, sóc en Gregori, el mateix que va conèixer una nit de Sant Joan quan estrenava un vestit de tons maragdes com les seves sabates. Vaig tornar a aquella casa abandonada per creure en l’esperança, i els veïns no van poder esbrinar que aquell home guillat que passejava la seva melangia a cobert d’una barba nuada i llefardosa i uns parracs que cada dia minvaven les costures, era el mateix que veien davant seu. Per això no sé pas com fer-li entendre que ja no sóc aquell que la va deixar sola, i que sí sóc l’home que tant se l’estimava. Com me l’estimo ara, senyoreta Dolors, i com mai, ni sota les pretèrites ganyotes antipàtiques, he deixat d’estimar-la.
Senyoreta Dolors, sento no poder escriure aquest bé de Déu de sentiments que m’arrenquen de l’ànima, i que la carta que dimarts pel matí li vaig prometre, quan fèiem junts el trajecte de Sants a Sant Andreu, no pugui ser tramesa per un fals escriptor que va inventar-se la seva habilitat per a les lletres ni la de ningú altre. Si em fa el favor li prego que em convidi altre cop a seure al seu costat quan agafi el tren que la porta a la feina.
He de dir-te Dolors, que aquell mal pas ja fa temps ha quedat enterrat entre les runes, i que cap altra cosa em complauria més com tornar al teu costat i amb les nostres petites. Mai he gosat acostar-me a vosaltres quan aneu a fer els volts festius de mitja tarda. Tenia por, Dolors, que un altre cop fugissis d’aquest Gregori que tu vas estimar mentre ell no sabia atendre el cor que tan despresa li oferies. Però ara que t’he tingut tan a prop meu no vull que res m’aturi, ni tan sols les paraules que no sé com afluixar d’aquesta ploma.
Han passat ja tres dies i dues nits, i ha passat massa temps. Demà, ben de matí, t’esperaré com sempre a l’andana del tren que fa el trajecte de Sants a Sant Andreu i t'acosta a la feina. Em sap greu no haver-te escrit la carta que t’havia promès, però et dono la paraula, si l’acceptes, que et tornaré el Gregori que una nit de Sant Joan vas començar a estimar sota serrells de seda.
Sempre teu,
Gregori Comas i Comes
Barcelona, a vint-i-dos de juny de 1947
