La xafogor pesava com una llosa. Començava juliol. El sol que pel matí havia rostit les llambordes del carrer es va esfumar darrera un xàfec d’estiu, a mitja tarda. Vaig sortir sense mirar abans per la finestra, i en ser al carrer em vaig topar amb la pluja. No havia agafat el paraigües i em va fer mandra pujar al pis pel poc temps que plouria. Juliol em té això, la mandra. A més, la pluja era benvinguda, per molt que sentís una dona queixar-se perquè l’aigua era freda. Millor, vaig pensar, refrescaria.
Després de sopar, vaig treure a passejar el gos, el Magnum, amb la jaqueta posada. Poder-se tapar a l’estiu dóna una sensació agradable, com l'escalfor a l'hivern. El riu jeia al seu llit, lluent i desbravat. Des de la barana del passeig que s’aboca a la llera, vaig poder veure herbots de temporada estesos pel ruixat i les canyes encara resistint la vertical. Vaig pensar en els vespres, en acabat de ploure, a l’hort del senyor Nicetu, en la galleda i els cargols que allà hi collíem sota el raig d’una lot. Ja ve a ser normal que una minúcia et porti a il·luminar parcel·les llunyanes de memòria, el que no ho és tant és que la vegis, la llum, i jo la vaig veure a la ribera en el mateix instant que recordava els capvespres plujosos dels estius quan encara era nena. Vaig clavar-hi els ulls, i el Magnum, en veurem la cara de sorpresa, va mirar amb mi la llàntia d'on sortia claror i els va obrir com a pàmpols. Em decidí a acostar-m’hi tot i el gos que bordava amb desfici, varat darrera meu. Però la curiositat podia més que els seus crits animals de previsió i a l'últim, resignat, em va seguir.
Mentre em feia càbales sobre què podia ser aquell llum de colors, que em feia l'efecte d'un Arc de Sant Martí fet un cabdell que hagués caigut a terra; mentre ja m’imaginava un petit ET demanant com anar a casa seva; mentre tremolava no sé ben bé si de fred o de pànic per si allò era un esquer d’algú que estigués pendent d’assaltar qui s’hi acostés, vaig descobrir que la llumeneta només era una bombolla. Una bombolla d’aigua que devia haver fugit del riu quan el ruixat. Una fantasia d’una nit d’estiu, vaig voler creure. Però aquella resplendor no era cap quimera. La veia moure’s com la flama del foc. Tot i així, vaig provar d’agafar-la, no sense l’aprensió de si cremava. Res més lluny: em donava una tebior amable que feia bo de cloure entre les meves mans.
I va ser llavors quan distingir què hi havia dins: una colla de persones que m’eren conegudes al voltant d’una taula blanca on hi havia begudes i crispetes. Homes i dones amb els que m'havia trobat en moments diferents i que tot d'una s'aplegaven en aquella bombolla que el riu volia empényer engrescat per la pluja. Jo també hi era . Però elles s’anomenaven les unes a les altres amb noms que no reconeixia : Miuq, Nomar, Draude, Ailalue, Slegna, Ram, Csecnarf, Estmon, Itnas... Quant de temps havia passat des de la darrera vegada que ens havíem trobat, que els noms se m'enredaven en sentir-los. I ara aquella imatge me'ls tornava. Els tenia a l'abast, com si els senyals de la xarxa telemàtica haguessin arribat a aquell indret del riu. Un d’ells era d’esquenes i de sobte es girà. Em va agradar que ell també hi fos, malgrat la meva lluita per que se m'anés del pensament. Però el misteri atrapa, i d'ell no n'havia sabut res des l'última frase que em va dedicar: Ens veurem aviat. Així que allò era aviat? Esclar, els anys passen tan ràpid. No se'm va acudir abans. Vaig voltar la butllofa humida i flonja i vaig entendre el què de l'embolic. Per molt que la capgiris dins l’ampolla, l’aigua torna al seu lloc i així pots descobrir el transcurs i el final de cada història. Em vaig ficar aquell cabdell d'aigua i llum i amics a la butxaca i me'l vaig endur a casa.
Era nit entrada quan el so del mòbil em va despertar. A fora només se sentia el fregar del fullatge dels arbres al passeig. En la pantalla il·luminada vaig llegir-hi el missatge: Ens veiem aquest cap de setmana a casa meva. Pots portar les crispetes?
Vaig somriure. Tot era com abans. I tenia moltes ganes de tornar-los a veure voltant la taula blanca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada