David

Fa anys que no en sé res. Però, de tant en tant i ja fa un temps, me'l trobo a la taula del bar. Sol. I el saludo, perquè fa molt que el conec, si de les trobades d’amics en les què ens aplegàvem quan teníem vint anys se’n pot encara confirmar la coneixença.

I el veig pel carrer amb l’anar de sempre. Els cabells blancs. I juraria que tenia els ulls verds, però no els hi miro. Em sembla que no n’era, de coix, però corba una mica el cos en caminar.

És el que arriba amb les separacions de les parelles. Que també allunya amics i, a força de veure's i no saber què dir, es limiten a l'adéu-adéu i passen de llarg. Fins que del nom amistat ja no en sabem què fer.

I és per això que quan el veig, sol, a la taula del bar, no goso acostar-m’hi i dir-l'hi com et va. Perquè, què em podrà contestar després de tants anys sense dir-nos res més que un lacònic adéu?

M'empipa quan m'adono que estic sola, i quan dic sola també dic soledat. I faig i desfaig a casa meva, i surto i escric i m’evadeixo per no cedir-li temps a la creença de que ningú m’espera. I potser per això avui he anat on ell és tan sovint, o ha sigut només perquè l'he recordat aquesta tarda com es recorda un amic del que no saps fa temps. No m’atreveixo a assegurar que hi sigui al cada vespre: no és a diari que hi vaig. Ha sigut el primer cop que he anat sola, sense cap dels meus fills. I seguia pensant David, i també si el veig l'hi demano, puc seure al costat? o al davant o què hi fa, però a la mateixa taula.

He mirat cap el dins del local ple, força al vol per l’angúnia de que em pesqués buscant. No hauria sabut a qui, però m'hagués descobert aturant la mirada. No sé dissimular i hagués anat bé aprendre'n.  No l’he vist, però tampoc m’ha importat en excés. La calor de l’estiu ja es fa notar, i sola, a la terrassa, ja s’hi estava, de bé — i, a més, es pot fumar— i ha estat bo descobrir-ho. Tot i així, pensava m'agradarà trobar-lo un altre dia assegut a una taula del bar.

Encabat de pagar he entrat cap al lavabo, més per l’últim intent de trobar-me'l que perquè em calgués anar-hi. I era allà, quiet i sol, i com conforme d'ocupar el seu lloc,  i jo l’he saludat amb un somriure. I altre cop he marxat sense atrevir-me a dirigir-me a ell amb un hola, David, en comptes del lapidari adéu que tenim per costum.

De camí cap a casa dubtava a cada pas si tornar-me’n enrere. I no m’he decidit. Hi haurà dies. I potser, en un moment donat, els dos ens preguntem què hi fa sol, què hi fa sola? És que ja li està bé o és que ningú l’espera?  I pot ser que llavors ens resulti més fàcil allò del com et va. I sapiguem emprendre la resposta.

Si és que ho vull. Si és que ho vol.

Després de tant de temps que no veig el color dels seus ulls, i que ni me’n recordo, vull saber, de primer, per què ara hi penso quan fins fa quatre dies el veia com a algú a qui només saludes perquè havies parlat i rigut amb ell a la colla d'amics quan teníem vint anys.