Finestra

Vaig crear aquest blog per obrir-me als altres, més enllà de les finestres d’aquesta habitació. Si surto al carrer camino sola, ningú em reconeix. És agost, temps lliure que no puc aprofitar. Detesto les frases prefabricades que es busquen per les webs de propòsits i dites roses. El “copia y pega” per la comoditat de no haver de pensar si allò arriba als altres en blanc i negre o en color.  Power Points amb músiques de relaxació i mostra de fotos deu, resums de les impossibles instruccions dels llibres d’autoajuda que vénen a ser com els consells de l’Elena Francis, només que canviant la ràdio per les darreres tecnologies.  Filosofia barata envasada en un tupper. Es fan servir per mostrar que la vida d’un és meravellosa. Algú s’ho creu?  És com si et diguessin: no tens dret a la tristesa. A sentir-te sol quan realment ho estàs. Quan et trobes sense recursos per no estar-ho. Quan no et sents bé entre la gent i t’aïlles o simplement calles perquè ningú noti el buit que tens a dins. Quan tens depressió, una paraula que es diu tan fàcilment. Ningú, llevat dels metges,  l’entén i, per tant, ningú et pot ajudar. Si estàs trista fuig del meu costat, és això el que et vénen a dir. I has de dissimular, i seguir la conversa, encara que tant se te’n doni, i somriure les gracietes dels altres perquè comptin amb tu un altre cop. I preguntin, com és que no ha vingut? Perquè preguntin.

            Si algú m’estimés segur que m’entendria, i llavors segur que trobaria una escletxa per on començar a ser feliç.

            No necessito res més que una abraçada que m’aculli amb franquesa, lluny de cap interès. Que em faci sentir jove altra vegada, com quan corria per estar a punt i amb el millor aspecte.

            És tan fàcil oblidar les hores perdudes. Oblidar que has plorat quan et sents bé. Tinguis els anys que tinguis, cada felicitat és energia que els allarga, que t’impedeix pensar fins on arribarà. I en els moments buits que has deixat enrere.

            Quan tens càncer o una malaltia física i, sobretot, evident, els amics se t’acosten i intenten fer el que poden per ajudar-te. En sembla bé, molt bé. No seria persona si pensés d’altra manera.

            Quan el problema és una disfunció del cervell i/o un fet cabró que porta a d'altres i els vols evitar i no pots i en van afectant l’ànim i et fan miques l’autoestima, veus com desapareixen. I et sents com el gos abandonat que aquests amics, tots ells molt ecologistes i amants de la natura, defenen... de boquilla. Mai se l’endurien a casa. No sacrifirien el seu ordre impecable per un gos atrapat sota un cel negre des d’on cau la tormenta que els pot mullar el rebedor de casa.